Adolescent amb filiació adoptiva

– A la memòria de Rebeca Grinberg

ADOLESCENT AMB FILIACIÓ ADOPTIVA

Jo no parlaré d’adolescència ni d’adopció d’una manera teòrica.

Quan jo pensava sobre aquesta comunicació em venia al cap un aspecte que em semblava definitori de l’adolescència i més concretament de l’adolescència adoptiva: la qüestió del vincle temporal.
León i Rebeca Grinberg parlen del sentiment d’identitat com la resultant d’un procés d’interacció contínua entre tres vincles d’ integració, que ells denominen espacial, temporal i grupal.

Mitjançant unes vinyetes clíniques, que utilitzaré com a punt de suport per la meva reflexió, em centraré en el vincle temporal, passat i present, i també, i en certa manera, en el vincle espacial, tenint en compte el que afirmen els esmentats autors:
La capacidad de seguir sintiéndose el mismo en la sucesión de cambios, forma parte de la experiencia emocional de la identidad. Implica mantener la estabilidad a través de circunstancias diversas y de todas las transformaciones y cambios del vivir.

Rebeca deia – i cito de memòria – tu eres hoy, el mismo que fuiste de bebé, pero diferente . Aquesta frase vol dir al nostre entendre que: un és el que és ara amb el seu passat; el passat no el podem escotomitzar.
Però què passa si en contes de continuïtat en el primer vincle hi ha hagut una o vàries ruptures des de l’inici de la vida?

Cóm un adolescent amb una història de ruptures vinculars tan precoces pot construir el sentiment de ser un mateix? Els doctors Grinberg parlen de “sentimiento de mismidad”.
Els primers vincles tenen la funció, per naturalesa, d’assegurar una continuïtat en el temps i un lloc en l’espai. La continuïtat en el temps dona congruència interior, substancialitat, autenticitat i valor, segons afirmen L. I R. Grinberg.

Cóm s’ ho manega aquest nen quan és adolescent i ha de reviure el seu passat, aquest passat amb discontinuïtats, ruptures vinculars en l’espai i en el temps?

D’una manera general tot adolescent reviu el seu passat, com una nova oportunitat d’elaborar els conflictes que en el seu moment no va poder elaborar, i en aquest sentit fa un gran treball psíquic de re-elaboració.
Ara bé, en l’adolescent adoptat aquest treball és doble: reviure el passat com ho fa tot adolescent, i a més a més fe front a la reactivació dels dols lligats al desemparament. I encara afegiria, el treball que ha de fer sobre el passat, que no pot interrogar, allò que no coneix de la seva història.

No es pot deslligar l’adolescent adoptat, del nen desemparat que va ser. Segons va ser de nen, serà en certa manera, en aquesta nova etapa; en el sentit que, si ha tingut la tendència a apartar els seus conflictes, aquests es reactivaran amb més força en el moment de l’adolescència, una etapa en que tots els problemes anteriors afloren amb més força. I això és el que veiem sovint en els adolescents adoptats.

En aquesta etapa evolutiva no poden ja continuar apartant els conflictes, car en el context hormonal en el que es troben i en el context amb els seus congèneres, el seu passat dolorós s’expressa, de vegades, de forma molt explosiva: En molts casos, no poden pensar aquest passat i el porten a l’acció. Això també ho fan els adolescents no adoptats, perquè ells també es troben en un estat d’incertesa i tenen la vivència de “desemparament”, perquè aquesta feina de revisar el passat l’han de fer ells sols, en el seu món intern. Però la gran diferència és que en l’adolescent adoptat aquesta vivència de desemparament ha tingut lloc en la realitat.

Il·lustraré el sentiment de ser un mateix al llarg del temps ( o “sentimiento de mismidad”) amb unes vinyetes extretes del treball terapèutic que vaig realitzar amb un noi de 14 anys que anomeno Enric i que ja fa molt temps que va acabar el treball terapèutic amb mi (ara ja és un adult). (Evidentment la identitat d’aquest noi la he disfressada per preservar la seva intimitat, però no l’ essència dels seus problemes).

L’Enric va ser adoptat al cap d’uns quants mesos de vida; procedia d’un altre continent. Em va arribar derivat per una Psicoteràpia a l’edat de 9 anys. En aquella època encara no estava jo assabentada del Mètode AcSent creat per Carmen Amorós. No estic aquí per presentar el mètode, però m’agradaria donar unes pinzellades, perquè tenen a veure amb el que diré més endavant.

“AcSent” significa acompanyar en els sentiments; i en els cassos d’adopció, seria acompanyar en els sentiments de desemparament i adopció. El treball que preveu aquest mètode te un altre format que el del treball psicoterapèutic pròpiament dit (amb la tècnica clàssica), i és previ a aquest. En molts casos, el treball psicoterapèutic ja no te raó de ser ( o no és prioritari) quan s’ha treballat prèviament amb la família aplicant-lo. L’objectiu d’aquest mètode és ajudar als pares a la comprensió dels sentiments, angúnies, conflictes que es desprenen del desemparament. Com a conseqüència es constitueixen millors vincles o els vincles adoptius es reforcen.

Aquest mètode vetlla perquè es construeixin relacions autèntiques, de connexió profunda, entre els pares i el fill adoptat.

Aquesta és la essència, però és obvi que té unes característiques tècniques i altres aspectes d’abordatge; però avui no és el moment de parlar-ne.

L’Enric als 9 anys , en una sessió de treball terapèutic fa un joc en el que es podia apreciar clarament la idea de 3 naixements, un dels quals donava una idea de naixement en el buit, d’haver estat llençat, tirat al món, sense sostre, sense protecció i sense que ningú el recollís (no dono detalls per no desvetllar la seva identitat). Els altres dos naixements ocorrien amb una certa protecció, amb un cert control; i d’aquests dos naixements, un d’ells tenia lloc en un espai on alguna cosa el recollia.

L’Enric, en aquest moment de la relació terapèutica, expressa amb bastanta claredat els 3 moments de canvis vinculars de la seva vida: el naixement biològic, l’orfenat i la família adoptiva.

He escollit aquesta vinyeta perquè em semblava revelador del que pot sentir un nen adoptat, tal com expliquen L. i R. Grinberg en Identidad y Migración : Acontecimientos que implican cambios importantes en la vida de un individuo, como el de la migración, pueden convertirse en factores desencadenantes de amenazas al sentimiento de identidad.

Els autors comparen la migració de països, a la migració de famílies del nen adoptat: El canvi de família és, per el nen, una migració.

Els esmentats autors senyalen que el fet d’haver tingut uns pares que ja no es tenen, i conviure amb altres que no ho han sigut des de sempre, col•loca al nen adoptiu en una situació que te molts punts en comú amb la situació de l’immigrant, que te una terra natal en la que ell no hi és, i creix en una altra terra. Tant per l’emigrant com per l’adoptat hi ha el sentiment d’un nou naixement.

En un altre nivell l’Enric expressava 3 continents en el seu món intern, sense que cap de les tres experiències quedés fora; totes 3 experiències van ser importants per ell, i són importants més tard en la afirmació de la seva identitat.

En la pubertat, l’Enric comença a tenir experiències amoroses on es fa patent la reactivació de la seva història. Es queixa que se sent humiliat perquè fa setmanes que va darrera una noia, que aquí anomeno Claudia, i que no li fa cap cas. Resulta que un cop la Claudia ja l’accepta, un dia a l’hora de pati, fa un petó a una altra noia, amiga de la Claudia, i ho fa davant la seva mirada. Llavors la Claudia s’enfada i l’abandona.
L’Enric porta a la acció un sentiment intern molt difícil de tolerar. Es com si digués “ara tu sabràs com te sents quan algú et rebutja, t’abandona”. L’Enric fa reviure a la Claudia el que ell va viure passivament, sobretot perquè l’experiència d’abandó va quedar a nivell inconscient; ( la memòria conscient ajuda a no passar-ho a l’acció).

Aquest abandonament se li fan intolerable i s’inicia en el consum de cànnabis i , en menor grau d’alcohol. També hi ha episodis de petits robatoris, que en el seu cas expressen, per altra banda, una experiència del passat: el sentiment de que li van “robar” la seva mare, la seva història, la seva cultura i per acabar-ho de rematar, el seu nom, doncs els seus pares adoptius no van conservar el seu nom d’origen; pot ser que no el van saber fins més tard; o que van pensar que així no seria marginat. Sigui com sigui ell ho va viure com un robatori, encara que digués que preferia el que li havien posat.

Ell porta a l’acció els seus problemes; és un gran actuador. No obstant era capaç de somiar, i sovint portava somnis a les sessions. I com ja sabem el somni és una manera d’elaborar. Els somnis és pensar dormint. Somiar és pensar.

En aquest període, arriba a les sessions molt abatut. Un dia només començar una sessió em diu que està cansat….i després….diu: El que no m’agradaria mai que em passés és perdre la memòria o fer al·lucinacions. I afirma que això li faria por. És a dir, que ell no vol ser amnèsic, no vol estar malalt i oblidar el seu passat, no vol perdre els seus records, perquè els necessita per construir la seva identitat. Per arribar a ser ell, en el seu sí mateix, no hi pot faltar res del seu bagatge d’experiències, del seu passat.
I per altra banda, no vol al•lucinar, no vol deformar la realitat, vol tocar de peus a terra.
Per tant, em sembla que l’Enric, en aquesta època, patia d’una lluita interna, es debatia entre dues situacions:

  • la defensa a través del cànnabis, per evitar el dolor que li causava rememorar el seu passat, i per altra banda,
  • el voler ser ajudat per poder seguir recordant, i seguir connectat a la realitat.

I això a vegades costa de diferenciar: l’actuació amb finalitat elaborativa i d’alguna manera transitòria, de l’actuació que no inclou cap possibilitat de pensar les experiències. L’Enric tractava l’elaborar les seves experiències, encara que fos d’una manera una mica “grollera”.

Per conservar el sentiment de ser un mateix s’ha de poder experimentar una continuïtat del present amb el passat, reconèixer-se un mateix malgrat els canvis i remodelacions de la vida. Però per poder-ho fer s’ha de poder recordar, pensar i sentir, cosa difícil de fer tot sol si un se sent desemparat. Si l’adolescent no es va sentir acompanyat de petit, de nen, serà més difícil acompanyar-lo en el moment de l’ adolescència.
L’adolescent, igual que el nen, s’ha de poder sentir acompanyat en els seus sentiments, en un sentit profund. Aquest és el nucli del mètode AcSent.

Cristina Ribera