Español
EnglishL’ adolescent adoptat i el seu entorn
El parentiu de l’home es configura a través d’una “xarxa de relacions familiars”, una xarxa que es va enriquint i fent més complexa a mesura que la vida va avançant i és en aquest procés de creixement en què hi ha moments i etapes vitals en les quals cal fer una revisió d’aquestes xarxes. Les xarxes són les connexions dels parentius.( parentiu=parir).
Destinarem aquests minuts a reflexionar en les diverses situacions dels infants adoptats i que viuen en famílies no habituals, sigui perquè només tenen una mare o un pare sol o bé que tenen dos pares o dues mares. Parlem, per tant, d’unes realitats en les quals caldrà crear (no només refer) el parentiu a partir d’unes mancances dels vincles de consanguinitat.
Tenim una certa experiència en casos d’infants adoptats en aquestes condicions però que encara no han arribat a l’adolescència. Un dels motius és que fa pocs anys d’aquestes adopcions. Per tant el que us exposaré seran uns pensaments arran del que ja han aportat els companys a les quals n’afegiré uns de personals amb la finalitat de proposar i enllaçar amb el diàleg que tindrem tot seguit i que és ben possible que hi hagi algun company que ens pugui fer arribar la seva experiència.
Parlarem, doncs, dels orígens i la identitat, de l’autoritat, de la llibertat i el destí, de la filiació i la culpa, de la sexualitat i sobre tot si podem tenir respostes o no.
D’on vinc, com em dic, qui són els meus pares són les qüestions bàsiques que configuren la identitat arrelada en els orígens. De qui sóc fill? La filiació amb l’adopció s’aconsegueix amb un empelt de dues branques o millor dit amb la de dues arrels. Mai pot ser el mateix tenir un o dos llinatges. L’adolescent necessita saber de la seva filiació, del seu parentiu perquè pugui fer el relleu generacional. I per fer-ho li cal emmirallar-se i confrontar-se amb la generació dels pares. En els casos que parlem li serà molt complex confrontar la realitat dels seus orígens -tenir pare i mare- amb la família actual en què hi manca l’un o l’altre sexe, la situació és de bon tros molt més complicada. Mai pot ser el mateix tenir pare i mare que tenir-ne dos del mateix sexe.
Els humans després d’un llarg procés de dependència dels pares i en acabar la infància ens encarem a una etapa també llarga en què hem d’elaborar tot un conjunt de processos vitals per arribar aconseguir una autonomia personal. Aquesta autonomia estarà fonamentada en el reconeixement de la pròpia identitat. Quan dic re-coneixement és perquè es tracta d’un moment en què cal fer-lo, cal fer una mena d’escandall per avaluar la consistència dels recursos interns o sia revisar les xarxes del parentiu. El noi o la noia que ha patit un abandó necessita, per no córrer el risc de reeditar-lo, posseir una suficient seguretat i tranquil•litat interna que només pot assolir si s’han pogut reparar les xarxes del seu parentiu.
Tal com s’ha assenyalat una de les dificultats més grans a què s’afronten les famílies adoptives és la desconeixença, la dels nens que no saben dels seus orígens i la dels pares que a més del propi desconeixement sovint acaben fent ulls grossos davant del patiment, les mancances i la terrible incertesa del no saber del seu fill.
En les noves situacions familiars, de dues parelles de pares o mares o de la mare o pare sol la realitat és fa molt més complexa i que per a nosaltres és en part poc coneguda perquè s’ha estudiat poc. Tanmateix tots sabem què difícil que és tolerar i conviure amb el no saber en què ens hem de moure els professionals i és a partir d’aquesta mancança del no saber que hi podem empatitzar.
Moltes vegades els pares tenen intuïcions, saben però fan ulls grossos. Massa sovint la realitat de l’abandó és obviada o bé és tractada de forma que estimuli una actitud de resignació, amb molta freqüència els infants capten el malestar que provoquen les incerteses del seu origen. Els fills callen, dissimulen, s”adapten” a la forma oficial del pensar familiar que en el fons els imposa una actitud de conformitat amb l’statu quo. Aquesta conformitat, però, té un límit perquè arriba un moment que els nens no poden més. A l’adolescència no poden aguantar més, els cal saber de la pròpia identitat.
En els casos que no s’hagi ajudat al nen desemparat a entreteixir la seva identitat a partir de les seves dues bases familiars quan arriba el moment que necessita reconèixer la pròpia veritat serà inevitable la confrontació i el conflicte perquè no disposarà del saber sobre la seva realitat.
Saber dóna llibertat, no saber deixa la vida a mans del destí. Els adoptats porten amb ells una experiència vital, feta dels records conscients i molts més d’inconscients. És el seu bagatge, el seu món intern. El poeta Carles Duarte ens diu:
Mirem des del record,
la pell és on fineix qui som;
toquem, ens toca el món.
És cert, el nostre saber, la nostra mirada està amarada pels records, no només dels records racionals sinó les de totes les vivències que configura la nostra sensitivitat, són la trama i l’ordit dels records que a tots els nivells conformen un conglomerat d’experiències moltes de les quals, en els casos d’un abandó primerenc, l’infant les ha patit sense poder-les mentalitzar. La fina sensibilitat del poeta ens fa adonar que és a través i per la pell que accedim a tot un món propi. Tot i amb tot i a pesar de les múltiples dificultats tenir accés a aquest saber imprès a la pell és el que ens dóna opcions per escollir amb llibertat, no saber ens deixa a mans del destí, de l’atzar. El destí és un sofriment sense sentit.
Hem constatat en la nostra experiència amb famílies corrents el patiment de tots plegats quan l’adolescent necessita confrontar-se amb els pares adoptius per tal d’aclarir-se ell mateix i com aquesta confrontació pot arribar a ser dolorosa i a voltes fer-se incomprensible pel propi grau d’agressivitat d’aquests adolescents. Pensem en les situacions que explota la violència física, quan hi ha les fugides de la llar, la convivència amb els adolescents nou vinguts més desemparats, l’ingesta de drogues, etc. La necessitat imperiosa de saber, de saber sobre el sentit i el valor d’ell mateix i la pressió irrefrenable de contrastar-ho amb els pares a fi de donar un sentit al futur de la pròpia vida és un procés de molta complexitat.
El fons del record o encara millor el record de fons és fonamental, és cert, i per tant serà complicat aconseguir aquesta profunditat si només s’ha pogut accedir a una visió personal que es limiti en l’àmbit aparent dels conflictes, que és el terreny on es queden els pares quan s’encotillen en el “ja els estimem molt” o bé “ja els n’hem parlat que eren adoptats”, “és ell que mai en vol parlar”, que reflecteixen actituds que encobreixen i amaguen la dificultat i les limitacions per accedir a les necessitats bàsiques de saber. Si no hi ha una transformació (canvi de mentalitat) el suposat saber es quedarà en l’àmbit de les aparences i no arribarà mai a les bases estructurals, si és així com a màxim s’induirà al noi a refugiar-se en tot cas en una actitud de resignació i mantenir una duplicitat moral. (Afganistan)
Pel que fa a la sexualitat no insistiré sobre la obvietat que l’adolescent té de contrastar-se i identificar-se amb els seus progenitors. Una necessitat que es tradueix amb poder reassegurar la seva identitat sexual a través del grup d’amics, de saber orientar-se en tot el batibull del desvetllament hormonal i emocional. No és difícil pensar, fent una extrapolació, en els problemes que tindran si no disposen a casa dels referents d’ambdós sexes. Justament perquè és un punt cabdal se’ns fa difícil imaginar l’adolescent com s’ho manegarà en una situació amb tantes mancances.
Si som capaços de situar-nos en aquest punt de mira ens ajudarà a rebaixar força la omnipotència i reconèixer les limitacions en què ens movem. És el que haurien de tenir present les parelles o els pares que estan sols.
Dèiem a la principi “sense parentiu no hi ha humanitat”, els adolescents es troben de nou confrontats amb un dilema a l’hora de saber qui són, els cal saber dels orígens però d’una banda no serveixen les respostes tallants i de l’altra els cal saber del seu parentiu. Un dels elements bàsics del parentiu és l’origen que és el fonament en què es basa l’autoritat -ser un mateix-
Els adoptats, en el procés adolescent, han de revisar el seu origen marcat per moltes mancances, tenyit de molt sofriment i ho hauran de fer en un context familiar en què també hi ha patents unes mancances, la de les parelles, les de l’altra sexe. Dependrà, doncs, de la sensibilitat de cada situació personal per procurar saber de les mancances per tal de poder-les reparar. Si no es disposa de prou plasticitat emocional a l’adolescent se li pot fer molt i molt complicat i li serà difícil que se senti ajudat a retrobar a dintre seu els propis orígens. Tan de bo tinguem present la reflexió que l’oracle li fa a l’Èdip “Allò que es busca pot ser trobat però se’ns escapa allò que passem per alt”.
Quan s’ha patit el desemparament les vivències dels orígens indefugiblement estan embolicades amb la culpa, amb el pes de la malaurada sentència “qui la fa la paga”, en el nostre cas qui la paga és el fill? Qui té la “culpa” dels problemes derivats del desemparament que es van destapant? Quantes famílies acaben anat al neuròleg perquè els descobreixi la lesió que justifiqui tanta agressivitat i que els exculpi de tants conflictes. “Qui la fa la paga” és lliurar-se a mans del destí, ens acorrala a un viure mancat d’elecció, de llibertat. Per tal de poder elegir, escollir, a l’adolescent li cal disposar no només d’un saber racional sinó d’haver fer les paus amb els pares biològics, aquesta és la matriu d’un saber autèntic que li donarà una autoritat pròpia.
Èdip com que no tenia el saber real dels seus orígens es va trobar perdut, i va quedar a mans de destí. És l’exemple de la mala adopció. Èdip creia que obrava adequadament, no volia fer cap mal als pares adoptius i va acabar violentant els propis. Tenia coneixement dels seus actes però desconeixia les seves conseqüències. De vantar-se de veure-hi molt va acabar condemnat a les palpentes.
Penso que aquests infants que estan creixent esperen que hi hagi algú que els rescati del seu destí, d’anar a les palpentes amb el risc d’estavellar-se. Acabaré també amb un altre pensament extret de la saviesa hel·lènica: “conèixer millor la condició humana és l’únic rescat per la culpa”.
Pere Jaume Serra