INFÀNCIA I ABANDÓ / ètica i reparació en el dolor en el suïcidi d’un adolescent

Pere Jaume Serra Renom
Psicoterapeuta. Director dels Màsters de l’Escola de Formació
De l’Associació Catalana de Psicoteràpia Psicoanalítica
(ACPP)

«Romandre fidel a la realitat en allò de bo i de dolent: és el que fa
possible l’amor a la veritat i a la gratitud per haver nascut» (Hannah Arendt)

L’incentiu per fer aquesta conferència va estar esperonat per l’impacte emocional pel suïcidi d’un jove de 23 anys que havia estat adoptat. Malauradament és un fet desgraciat que s’hauria d’haver evitat. És la tràgica conseqüència d’un seguit de desencerts i de la manca d’ajuda que pateixen als pares que adopten. És la història, repetida, que la falta d’acompanyament en el procés de filiació ocasioni un seguit de desencontres emocionals, de fracassos adaptatius, d’entrebancs en el procés de filiació, d’incomprensions a l’escola, de desinterès pels aprenentatges, de fracassos en el món laboral que van fent un trenat que l’ha abocat a llevar-se la vida. No hagués hagut de passar.

En què hem fallat? Què no hem fet bé? Són moltes les coses que no es fan bé i el pitjor de tot és que es continuen fent malament.
Posaré un exemple. Fa pocs dies la premsa es feia ressò que la Generalitat, degut a les queixes de molts pares, es plantejava prendre mesures pels casos de menors adoptats amb síndrome d’alcoholisme fetal. Estem al 2018, quan es començà el sistema actual per reconèixer la idoneïtat, la professora Yolanda Galli ja va advertir que els nens que provenien de les Repúbliques soviètiques en un 95% dels caos patien dificultats psíquiques importants o greus. L’Administració, per tant, fa 20 anys que ho sap. Per què no ha fet res fins ara?

Us parlaré, doncs, des de la indignació d’una banda i des del desig de comprendre de l’altra. Comprendre és «saber el què, el com i el per què» i «comprendre és pensar críticament, i pensar críticament és pensar a la contra»( Hannah Arendt). Per ajudar també a la comprensió he anat posant unes referències numèriques que remeten a uns textos triats que m’ha ajudat a pensar sobre l’abandó i que trobareu al final de la comunicació.

Necessitem saber de l’infant, des de l’abandó que ha patit. «Des de» implica tenir una mirada diferent que ens permeti qüestionar-se des de la vivència del nen que ha patit l’abandó.

Per tant cal que el nostre saber es fonamenti en tres bases: Saber des de l’entramat emocional que comporta l’abandó, saber des de l’ètica i saber des de la filiació. Saber que no és el mateix ser fill que esdevenir fill (Lluís Solà). Si entenem l’esdevenir com una transformació que cal fer per crear una altra mena de relació.

L’abandó, per tant, quina realitat descriu, quina amplitud abasta? Quines vivències comporta? Quina imatge mental configura?

El Diccionari de l’Enciclopèdia defineix l’abandó com: «acció violenta o coacció moral exercida sobre una persona per tal d’obligar-la a una determinada acció o omissió». Quina és doncs la violència? És la ruptura de la cadena genètica. Els humans naixem amb un disseny genètic en què el procés de concebre la vida va acompanyat de forma intrínseca a una sèrie de vivències connaturals que permeten i afavoreixen el reconeixement entre la mare i el fill, des els batecs del cor, la veu, les olors, expectatives, que conformen tot un conjunt des vivències compartides entre les quals cal destacar l’haver estat prou desitjat. Són tot un conjunt de vivències que predisposen i afavoreixen la vinculació emocional entre la mare i el bebè.

Sense aquesta connexió no és possible fonamentar la pròpia autoritat, que sempre ha de fer referència als orígens. Entenem sempre Autoritat en el sentit etimològic de ser un mateix, allò que fa possible posseir la identitat pròpia.

L’abandó és la Ruptura -amb majúscula-, la ruptura és una violència a la cadena biològica. És una cesura, un esquinçament en el procés de vinculació emocional que romandrà per sempre. Com deia un adolescent adoptat als pares quan aquests banalitzaven el ressò actual de l’abandó «em vau treure el punyal que tenia clavat a l’esquena però encara hi tinc la ferida»

La ruptura és la pèrdua de la filiació, és la manca de filiació, és viure en la deprivació, és sobreviure desprotegit. La ruptura és la pèrdua de referents, de la família, de la cultura, del país, dels companys, de la llegua, de l’orfenat,…és en definitiva caure en la desprotecció i la pèrdua dels orígens, que és el referent cabdal per aconseguir autoritat personal.

Quines són les vivències emocionals que inquieten a l’infant que ha patit la violència de l’abandó? Hem de pensar en les vivències que ha patit sense que hagi pogut donar-li sentit, són vivències, per tant, sense nom, sense referents sense sentit. És cabdal tenir present que totes elles han estat marcades de dalt abaix per la imprompta de la impotència absoluta.

Pensem, per tant:
– Amb les vivències que amaren el llegat del cos, els dols de la genètica, l’herència física i psíquica, les sensacions, els desitjos insatisfets.
– En la pèrdua, les pèrdues, l’absència, el buit, l’oblit, el no lloc, la no memòria, les llacunes històriques. ( 1bis, 2 i 3)
– En el silenci, els silencis, la mentida, els dubtes, el robatori, les mentides, les negacions, la desconfiança. (4)
– En la desolació, el desconsol.
– En els fantasmes, la por, la incertesa, la fragilitat.
– En la manca d’autoestima, el no saber de les pròpies mancances, la desconfiança.
– En les mancances emocionals, les llacunes emocionals, la fredor, el sentiment de no pertinença. (6)
– En el ressentiment, viure en la por, la culpa.
– En la vivències de l’espera,del temps sincrònic/ diacrònic. (5)
– En la impotència, la fragilitat.
Són vivències que el nen haurà patit sense trobar-hi un sentit, (1) sense una bona connexió emocional, sense disposar de referents amb la qual cosa el nen s’ha vist abocat a patir una experiència de solitud, de desacolliment, de desconsol. L’infant viu, llavors, el desconeixement amb culpa i s’identificarà de nou amb l’abandó.
Per tant, el nen necessita ser reparat en totes les seves mancances, de les seves pèrdues, de les agressions i carències rebudes. Necessita tenir uns pares compromesos en la reparació.

Davant d’aquesta realitat en el nen, quina resposta li oferim?
L’Administració hi ha respost establint un procés per donar la idoneïtat. Es basa en unes entrevistes individuals i un treball en grups en els quals les mancances dels nens són tractades en un clima genèric. Hi falta la comprensió profunda de les carències del nen real.
D’altra banda hi ha la parella que desitja tenir un fill i que en molts casos aquest desig s’ha convertit en la necessitat d’un fill. Es cau en la confusió ja que els nens necessiten uns pares per desenvolupar-se, en canvi la parella pot viure sense un fill. En tot cas caldria plantejar com ajudar a fer possible fer el procés d’esdevenir una parella amb capacitat de reparar l’abandó en el nen. Caldria ajudar a la parella a fer un treball previ, com connectar amb el propi dol d’infertilitat o d’esterilitat. També els pares que ja tenen fills propis han d’obrir-se a la gran diferència de com ajudar un infant abandonat. Una vegada que es té el nen és molt difícil qüestionar-se.
La realitat és que els pares no reben l’ajuda adequada. La Generalitat no ho ha fet bé, ho ha fet fatal. Ha tractat l’adopció com una qüestió política quan és un problema social, i pel qual calen mesures tècniques. Només una dada: a Europa es desestimen entre un 20% i un 25% de parelles i a Catalunya no arriba a l’1,1/2 %. Donant la idoneïtat pràcticament a tothom s’han evitat les protestes pels no. Un disbarat i una gran injustícia cap els nens.
Durant aquest anys tampoc s’ha fet cap estudi de resultats, només disposem d’impressions individuals, i per tant parcials, dels diversos professionals.
L’Administració actua amb prepotència, amb un menyspreu pel dolor dels infants, s’escuda en l’arrogància i es defensa amb la burocràcia; cau en la indiferència.
Quan es desatén la realitat social pública, com és el sofriment de l’abandó, s’acaba reduint el problema a l’àmbit privat. La conseqüència és que en molts casos es torna a reeditar el desemparament perquè el nen acaba sent una qüestió de consum ( «ho vull, hi tinc dret, ho compro»). Es cau en l’oblit d’allò humà que hi ha en els nens, es vulnera la dignitat humana i la fa supèrflua. El possibilisme que practica l’Administració provoca inexorablement la indiferència moral.
Sortosament hi ha moltes parelles que disposen de bons recursos emocionals i poden ajudar a reparar l’abandó però n’hi ha d’altres en què el nen torna a trobar-se empantanegat en el desemparament. Quan els pares no disposen dels mitjans per establir una filiació i no es crea un bon entramat emocional llavors no es possible reparar l’abandó. Molts pares defugen el sofriment i sovint cauen en la impotència. Tal com descrivia un pare el propi comportament per la incapacitat per entendre el fill amb la qual cosa justificava que hagués de pegar el nen i haver-lo de castigar a les fosques. Aquest noi, mentre els pares tracten d’excusar-se, agafa uns clics, posa dos personatges damunt d’un jeep al qual hi acobla un remolc amb uns nens al damunt. Quan se li pregunta explica: «són uns senyors que van a la selva i agafen uns nens per fer-los fer de criats». Els pares queden sense paraules.
Quan no es pot reconèixer el dolor. «En una entrevista d’acompanyament els pares lamentaven la nuŀla coŀlaboració del fill de nou anys el qual amb el ceŀlo va anar construint una teranyina de lligams entre els diversos mobles del despatx dels quals diversos personatges penjaven d’un fil: ell, els pares, companys, etc. Tots estaven en risc de caure i desaparèixer però al final es podien salvar els pares de la desfeta».
No hi ha espai per la nen real. Els pares es queixen que el nen d’uns deu anys no fa res a l’escola i no els parla a casa. Quan el nen està sol amb l’entrevistador ensenya el rellotge de polsera que serveix per a moltes coses, indica les hores diverses, fa de cronòmetre, compte les passes, els segons,…- per tant disposa de molts recursos- però que ell el té sempre en pausa»
Es crea la cadena de rebuigs, que provoquen els canvis d’escola perquè no l’entenen o no el volen, li tenen mania, etc.
S’imposa un clima d’opacitat emocional i d’actituds perverses. Afirma el pare: «jo no hi crec però quan el nen ( de set anys) em desafia no tinc cap més remei que abaixar-li els pantalons i pegar-li amb el cinturó al cul» Aquest nen només dibuixava esquelets i a més apunyalats.
No es fa el procés de filiació, d’esdevenir fill i es va creant un fossar emocional. El nen és cosificat «és un ucraïnès», que en el context quedava clar que el nen era un producte tarat.
Els nens fan el que poden, es rebeŀlen, s’enfronten o bé es sotmeten. Sovint es tanquen en el ressentiment. Ho projecten a fora: a l’escola o en les relacions socials els seu conflicte no vist.
Molts pares van fent el perible per un rosari de psicòlegs, els quals moltes vegades també desconeixen la gravetat del problema perquè no tenen present la importància de l’abandó i llavors s’indiquen tractaments que esdevenen inadequats perquè no ajuden a crear el vincle de paternitat i de filiació.

Què cal fer?, cal crear un espai de pensament adequat per al saber de la filiació.
Necessitem mantenir la capacitat de critica, de criticar el desconeixement psicològic del nen que ha patit un abandó. S’ha de criticar i reclamar de l’Administració. Pensar és pensar críticament -no pensar és perillós- . Cal pensar des del no saber ( de l’adult) i des del saber del nen. «Pensar és pensar històricament», ens recorda Karl Jaspers.
Hem de fer possible una obertura de la ment i poder tenir una altra visió. Hem de ser els testimonis d’allò no conegut, cal poder testimoniar pel sofriment no manifest. Ser testimoni (8) és el que confereix autoritat a partir de reconèixer tot allò que no és aparent i que el nen ho ha patit. Implica estar connectat amb el dolor, la carència, l’abandó, la impotència. Cal mantenir sempre un compromís ètic al costat dels drets del nen.
S’ha d’acompanyar el nen i els pares en el procés de poder exonerar els pares biològics. Exonerar no és el mateix que perdonar, va més enllà, demana un canvi de pensament, de parer, és seguir una altra via. Exonerar no es pot fer sol, per fer-ho es necessita la presència de l’altre -per crear la filiació-. Si s’estableix una nova filiació real el fill podrà perdonar, exonerar i sentir agraïment cap els pares biològics.
Aquest és l’objectiu pel qual treballem els professionals d’AcSent, acompanyar en els sentiments, acompanyar al nen i als pares des de l’inici del procés d’acoblament. Ajudem a posar de manifest les demandes emocionals del nen a fi de fer-les comprensibles als pares. Ho fem pensant a partir del nen i des de les seves emocions, del seu saber no manifest per tal que els seus comportaments puguin esdevenir entenedors. I també ajudem a què el nen pugui fer-se càrrec de les dificultats i limitacions dels pares. L’objectiu, per tant, és acompanyar-los en la tasca reparadora a què s’han compromès. Tant per esdevenir fill com per esdevenir pares s’han de crear nous vincles i es convenient tenir present que un vincle fa referència a la capacitat de suportar el conflicte i el sofriment.
Per tant si tenim present el conjunt de vivències – tal com detallàvem a la pàg 2- que tragina un infant abandonat caldrà que els pares puguin incrementar els recursos a fi i efecte de fonamentar la tasca reparadora.
En conseqüència és a través de les vivències lligades al cos i dels dols de la genètica que caldrà ajudar el nen a poder reconèixer el llegat que els pares biològics li han donat i que ha de ser un principi d’autoritat -de reconeixement dels orígens per fonamentar el desenvolupament-. L’actitud reparadora es basa doncs en la comprensió. (9 i 10).
Davant les vivències de pèrdua, de buit d’oblit s’hauran d’anar teixint els nous vincles de filiació, a través de relligar el fil històric trencat. Caldrà acompanyar el nen en el sofriment mental i en la recreació d’un relat prou veraç i suficientment consistent.(12).
Els dubtes, les pors, les fantasies de robatori i totes les desconfiances han de trobar la fermesa de la dignitat de la veritat a fi de fer possible la recreació de la nova identitat.
Davant la manca d’autoestima i les vivències de desolació i desconsol i el nen ha de trobar l’acolliment en la tendresa.(13)
El patiment per les mancances emocionals, la fredor i el sentiment de no pertinença han de trobar recer en el nou espai emocionalment segur.
La desconfiança bàsica ha de quedar compensada amb la confiança amb futur. El nen ha de ser prioritari.
El ressentiment, la barreja de por i culpa ha de trobar la bona capacitat per ser-ne exonerat.
Les vivències, tan personals, de la diacronia i sincronia en l’experiència temporal, la incapacitat d’espera, han de trobar hospitalitat en l’espai i el temps del nen. Demana als pares una gran capacitat de ductilitat i d’empatia que ha d’excloure qualsevol rigidesa.
S’ha d’estar molt atent a les vivències d’impotència, de fragilitat, les quals han de ser protegides des la fortalesa – mai la duresa- emocional dels pares.
El desig de ser reparat ha de trobar ressò en l’agraïment cap els pares biològics per haver-li donat la vida. Agraïment que també han de tenir els pares adoptius.
L’infant ha de trobar en la família adoptiva un acolliment per a les seves vivències de desemparament, de solitud, de culpes, que eviti la reedició del rebuig i que a través de la progressiva comprensió se senti reparat i exonerat de la culpa.

És per portar a terme tot això que la parella parental ha d’assumir un compromís ètic, no només moral, cap al seu fill. L’infant abandonat necessita conèixer-se i reconèixer-se a través de mirada dels pares, tal com ens diu Plató: «per conèixer el que un és cal que ens mirem en una altra ànima». La mirada és l’ètica.
L’ètica ( tal com descriu E. Levinas) implica un compromís en justícia envers l’Altre, amb la seva història, amb les vicissituds de les seves relacions- és el que crea l’Autoritat-.
És un compromís per tractar de comprendre el discurs inherent al passat, la seva història.
És un compromís per saber del seu dolor, les carències, un compromís per compartir el dolor, el compromís per reparar-lo.
Implica deixar-se interpeŀlar pel que hi ha de desconegut ( i respectar-ho). Cal l’esforç de comprensió del misteri de l’altre.
El compromís s’estableix en una relació desigual, dissimètrica que en l’ètica vol dir que que cal cedir a l’altre el primer lloc.
El compromís és una responsabilitat irrecusable.
Cal tenir ben present que l’actitud de l’altre no afecta de cap manera la meva responsabilitat.
Els drets fan referència en primer lloc els drets de l’Altre i, en conseqüència, als meus deures.

Rachel Bespaloff en el seu llibre «De la Ilíada», que és un dels primers documents en què es fonamenta l’autoritat en la nostra cultura, en destaca que darrere la narrativa de l’entremat del conflicte bèŀlic el text en parla de l’esforç dels humans per viure, per fer front al Fat, a la fatalitat dels déus que són immorals. En destaca la trobada de Príam, rei troià, que va a reclamar el cos del fill que Aquiŀles ha matat i ha vexat. Li parla des de la fragilitat del pare gran i li recorda que Aquiŀles també té un pare a qui farà patir la seva mort. Homer descriu com gràcies al record es va fer uns moment de silenci en el qual la violència va ser derogada per la feblesa. Aquiŀles ho pot reconèixer: «tots els homes viuen en el dolor». I accedeix a retornar-li el fill. Bespaloff destaca com aquest silenci és un moment de veritat, que fa possible l’oblit de l’ofensa, la feblesa triomfa per un instant sobre el prestigi de la força.
Tal com també ho constatàvem en una trobada d’acompanyament d’uns pares amb fill adoptat d’uns deu anys. Els pares estàvem dolguts i enutjats amb el nen perquè no rendia a l’escola i a casa que no els explicava res. S’havia creat una ambient de gran incomprensió, de molta violència ja que ho volien resoldre tot a través de les imposicions, del que estaven convençuts que el nen hauria de fer; ells ja ho havien fet tot. En una de les entrevistes conjuntes el nen que porta una piloteta la fa rebotar de maneres diverses, l’olora i diu que «fa olor de menta». El terapeuta li recull el desig que manifesta d’explorar i de saber i llavors els pares comenten que al cap de setmana, per primera vegada, el noi va preguntar sobre el país d’on el van adoptar. El fill s’hi afegeix i va demanant com va ser que el van anar a buscar, si els van fer triar entre uns quants, també vol saber en el cas de dir-se Marc, -que no és el seu nom- si l’haguessin inscrit amb c o amb k. Es crea també a la trobada un espai de silenci, de derogació de la violència i els pares curiosament li responen amb prou calidesa. Llavors el noi va cap a la falda de la mare i s’hi asseu. La mare ho permet i no el rebutja, com sempre feia amb queixes de la fibromiàlgia o de dolors cervicals. El fill aleshores olora la pilota i girant-se cap a la mare diu «fa olor de mare». La feblesa ha triomfat sobre la força.

Pere Jaume Serra

INFÀNCIA I ABANDÓ / ÈTICA I REPARACIÓ
contrapunt de textos

1-«Havien existit i ja no hi són, d’acord, i ara parlem de coses més agradables» ( Johanna Adorjan- «Un amor únic»)
1 bis- …porque la memoria y la profundidad es lo mismo, o mejor aún, el hombre no puede lograr la profundidad si no es a través del recuerdo. ( H. A.)
2-.«Però el record és el desig més exigent» ( Carles Camps Mundó)
3-De segur, no ho recordes, perquè el temps, el vertigen del temps, ens empeny a l’oblit, a l’anuŀlació i la desfeta. ( J.M. Fulquet)
4-«Perquè d’aquesta manera també em van robar a mi una part de la meva identitat…em van llegar un buit que als meus ulls és com un secret. Em falta un tros de mi mateixa.» ( J.A.)
5–un temps sempre present, perquè
no en podem recordar cap fet. (C. Camps M.)

6-«El sentiment més profund que conec és el sentiment de no-pertinença. És el sentiment amb que jo vaig fer-me gran….D’ençà que tinc us de raó tinc la sensació que faig nosa….Ningú no m’estima, ningú no em pot estimar: aquest és el convenciment més profund» (J.A.)
7-(la autoridad) assentada en la piedra angular de los cimientos del pasado, la autoridad brindó al mundo la permanencia y la estabilidad que los humanos necesitan justamente porque son mortales, los seres más inestables y triviales que conocemos. Si se pierde autoridad, se pierde el fundamento del mundo. ( H. A.)
8- «Qui és algú, només ho podem saber tot coneixent la (seva) història» (H.A.)
9-«El resultado del comprender es el sentido…en que intentamos reconciliarnos con aquello que hacemos o sufrimos» ( H. A.)
10- Si se pierde autoridad, se pierde el fundamento del mundo. ( H. A.)
11-Car només a través del sofriment
sabem percebre la bellesa,
i més gran que nosaltres un dolor,
profund, ens solca i ens madura. ( Lluís Solà)
12- La veritat que la forma hi reclama
nega la veritat del que es recorda:
per sobre de tots els afectes,
l’afecte de resoldre’ls (Carles Camps Mundó)

Bibliografia

– Arendt, Hannah. «La condició humana» Ed. Empúries. Barcelona, 2009
«Lo que quiero es comprender» Ed. Trotta. Madrid, 2011

– Adorjan, Johanna. «Un amor únic» Ed. Proa. Barcelona, 2018

– Bespaloff, Rachel. «De la Íliada» Ed. Lleonard Montaner Palma, 2012

– Camps Mundó, Carles. «Un moviment quiet» Ed. Pagès, Lleida, 2004
«Llibre de les Aŀlusions» Ed. Proa, Barcelona 2005

– Fulquet, Josep Maria. «Ample vol de la nit» Ed. Proa, Barcelona, 2017

– Gomis Bofill, Clara. «Emmanuel Levinas. L’ètica com a sentit» Ed. Cruïlla, Barcelona, 1999
– Solà, Lluís. «Llibertat i sentit, reflexions sobre la condició humana» Ed. 1984. Barcelona, 2016

(Tornar)