L’ infant adoptat i el testimoni

“Estimar vol dir estar decidit a compartir i fusionar dues biografies”, afirma Zigmund Bauman i remarca: “L’amor és afí a la transcendència, és una altra manera d’anomenar l’impuls creatiu i com a tal és ple de riscos, com ho són tots els processos creatius, els quals no se sap mai del cert on desembocaran”

L’Anna, que és una nena adoptada, tenia 8 anys quan els pares van venir a consultar i en portaven dos de convivència. La mare de 42 anys és infermera i el pare, de 45, és un petit empresari. D’entrada volen parlar-ne tots sols perquè desitgen anticipar-me la seva visió i a la primera trobada posen l’accent en el mal comportament de la filla: no creu, i si insisteixes no et fa cas, la renyes i tan li fa, la castigues i no serveix per res. Van descrivint que en els dos anys que porten junts la relació s’ha anat tensant, que s’han accentuat els insults i que s’ha generat una espiral que ha portat que la peguin, que li clavin castanyots i que la castiguin a estar-se tancada a una habitació sola i a les fosques. “Hem perdut l’autoritat, no podem més, ens pren el pèl”.
Consideren que són una parella jove i que no veuen les coses igual. Quan es van conèixer la dona havia iniciat el procés d’adopció amb el qual l’home va estar-hi d’acord.
Pel que sembla a la mare biològica se li retirà la tutela i també saben que va estar-se a un orfenat fins que la van adoptar quan tenia sis anys. És una adopció del país.
Recullo les dificultats d’entesa entre els dos i amb la filla i els proposo de veure’ns plegats amb la finalitat d’ajudar-los a comprendre quines circumstàncies personals els impedeixen aconseguir aquesta entesa.
En la primera entrevista quan veig la nena tinc la impressió que és poc intel•ligent, impressió, però, que queda desmentida ràpidament. És llesta, de constitució prima i esvelta. Quan els pares comencen a parlar i manifesten un seguit de queixes sobre el comportament la nena agafa decidida del material un tros de roba del qual en destria un fil que lliga al cotxet perquè arrossegui una plataforma que fa de remolc on hi col•loca diversos ninotets i els desplaça. Li pregunto pel que està fent i diu:
“Sí, són uns senyors que agafen uns nens de la selva i se’ls emporten a fer de criats”
Els pares queden sorpresos i els invito que pensem sobre el fet. Tanmateix han quedat més xocats que tocats emocionalment i no saben gaire què dir. Els exposo, a la nena i a ells, que amb el seu fer ens pot ajudar a comprendre com es devia sentir de perduda quan la van anar a buscar però que també expressa de quina manera li arriben les demandes dels pares que són una exigència i una imposició, de coses que cal fer, sense entendre gaire quin sentit tenen. I, a més a més amb la pressa que portem els adults, que s’ha de fer tot immediatament.
La nena deixa anar: “són uns pares molt bons” que implícitament inclou: “per tant, sóc una mala filla”
Us proposo que ens deturem en aquest punt i que intentem reflexionar sense pressa. Hi ha una dada a tenir present, que els pares la van rescatar de la selva, de viure perduda en un espai en què no existeix cap altra referent que la pròpia llei de la selva: la prepotència del fort damunt del petit. La noia no ens explica què passava a la selva però ens ofereix uns elements per tal que l’ajudem a rescatar-la de la selva en què es troba ara, perduda en un garbuix de vivències ben contradictòries: desitja ser una filla bona però sentint-se sotmesa a unes exigències sense sentit.
Fa un plantejament que, per als terapeutes, pot ser un indicatiu prou clar: de quina forma se sent usada pels pares i el conflicte de no ser una filla prou bona. Però, és suficient aquesta visió? No, no ho és perquè queda sense aclarir a quina mena de patiments va haver de fer front per sobreviure en el paratge tan hostil de la selva.
La filla, tanmateix, ens llença un repte, planteja unes qüestions a investigar. Hi ha, a més del missatge prou cridaner – la de fer de criat- unes altres dades: el cotxe no el condueix ningú, la precarietat del vincle, un fil fràgil i inconsistent, al remolc no hi ha només una nena sinó una colla -no serà que ens invita a pensar amb la tasca d’haver d’integrar diversos aspectes de la personalitat? Però, per sobre de tot, ens encara a un enigma: d’on ve, què ha succeït a la selva d’on són rescatats, què hi havia a la selva, quin passat s’hi ha viscut, qui els va abandonar, com han sobreviscut al desemparament, quines ansietats els han tenallat, què se n’ha fet de la por, del pànic, de la desesperació, de patir per ser tan vulnerable, de viure una vida no-humana, potser inhumana? Aquests i altres interrogants necessiten un interlocutor vàlid, algú que sigui capaç d’encarar-s’hi. La nena, tot això, ho ha patit, tragina dins d’ella la vivència de la selva però no té paraules per poder-ho comunicar. El problema que se’ns planteja és pensar de quina manera podem arribar a ser testimonis de les vivències d’altri, d’aquesta desconeguda selva.

Giorgio Agamben, professor de filosofia a la Universitat de Verona, en el seu llibre “Ciò che resta di Auschwitz: L’Archivio e il testimone”es qüestiona el gran problema, la gran dificultat de donar testimoniatge d’alguna cosa quan no hi ha paraules per expressar-ho.
A partir de l’experiència de Primo Levi, empresonat en els camps d’extermini, segueix el procés que patien els deportats. El maltracte sistemàtic aconseguia que la gran majoria de presos en poc temps patissin el deteriorament de deixar de ser humans per convertir-se en no-humans. Se’ls anomenava els “musulmans” pel seu posat d’aclaparament extrem. El musulmà era algú que ja no tenia ni voluntat ni paraules, era una simple desferra que ja no mantenia cap esperança de sobreviure i que acabava al crematori. Agamben es qüestiona de quina manera es pot ser testimoni d’aquest procés inhumà quan tots els qui el van patir van ser exterminats a la cambra de gas. Conclou que només és possible fer-ho per delegació. El mateix Primo Levi va patir les dificultats i els impediments socials i personals per aconseguir donar el seu testimoniatge, per la vergonya, la mateixa vergonya que és inherent a la culpa per haver sobreviscut a l’extermini. Agamben opina que “la vergonya fa que un es tanqui en un mateix, ja que no podem amagar allò que voldríem sostreure a la mirada”. I ho és, de vergonyós, perquè respon a alguna cosa molt íntima, més que la pròpia nuesa i que “en mostrar-se – continua Agamben- es corre el risc de perdre’s com a subjecte”.

Agamben entén la vergonya com alguna vivència que no és assumible, és la vergonya per les vivències inhumanes que no haurien d’haver-se patit. Amb tot creu que, malgrat haver arribat a ser inhumà, no és possible destruir del tot allò que hi ha d’humà, que sempre en queda una resta. El testimoni és aquesta “resta”, conclou.
Ser una criatura abandonada, estar desemparada és i sempre serà una cosa inhumana perquè va contra la llei de la vida. Hem de confiar, però, que per molt que hagi patit sempre hi romandrà una resta i cal que algú en sigui testimoni, rescati aquesta resta del no sentit i hi confegeixi un nou sentit amb la paraula. És la tasca que ens proposem amb l’acompanyament familiar.

Reprenem en aquest punt el fil de la nostra família. El plantejament directe de la filla va facilitar poder parlar del desemparament i a les visites següents aprecien que hi ha hagut una milloria tot i que punt i seguit el pare planteja que vol deixar les visites! Aquesta actitud escàpola, de fugida, va anar planant al llarg de l’any que durà el procés.
Continuen havent-hi molts problemes a l’hora d’anar a dormir. A la sessió, mentre que el pare va parlant que al final perquè vagi a dormir l’ha d’agafar per la força, la nena amb els fils que desfila de la roba munta una tirolina de la qual hi penja una figura femenina. El pare l’amenaça: si no vas al llit no dinaràs! La nena llavors anuncia que farà una pel•lícula: hi ha una nena amb la mare i que un home l’agafa perquè li faci de criada.
Remarquem amb quina resolució la filla insisteix: cal veure-hi. Els pares són molt poc sensibles a donar credibilitat al testimoni, es tanquen en el seu món per evitar (barrar el pas) veure el sofriment d’algú que viu penjat d’un fil. El pare es queixa de no poder dormir, dormir pot ser l’escapatòria per no veure-hi.
Considerem amb més deteniment l’entrevista següent. Arriba la filla amb la mare i quan un pèl més tard ho fa el pare la troba amagada sota la cadira -necessita confirmar el ser trobada-. La nena va decidida cap a les joguines mentre el pares comenten que durant la setmana hi ha hagut de tot però que a l’hora de dormir al final s’acaba amb violència, li fan companyia 20 minuts però després “hem de tenir temps per nosaltres”. Asseguren que no hi ha sortida i que els doni la solució.
Els pares volen certeses. Els parlo de la necessitat que tots tenen d’un temps propi i de manera especial d’ells com a parella, reconec que em parlen d’unes necessitats ben reals però els emplaço a pensar que les de la seva filla són necessitats diferents, la noia porta unes carències de fa molt de temps i que justament li cal temps al moment de dormir, per la por de quedar-se sola.
Mentre ho estem comentant la noia, que aquest dia ha dut un rodet de fil de casa, munta una corriola, un telefèric que va des de la taula a la cadira del pare. Per la corriola hi fa lliscar una cistella que ha engiponat en la qual hi enquibeix persones i animals. Després hi fa desplaçar una tassa que quan topa amb la cadira fa bolcar la càrrega la qual va a parar a la cistella que precisament ha situat al costat dels peus del pare perquè caiguin a un lloc tou. Simultàniament els pares s’estan queixant dels insults que els hi etziba.
Intento que ens fixem i reflexionem amb el joc que fa: valoro la necessitat d’un fil, d’un vincle, d’un apropament, d’un espai receptiu i acollidor i també de la necessitat d’expressar la seva ràbia. Els pares, malgrat tot, tornen a centrar-se en el vespre, que no saben què és millor: de donar-li premis o bé càstigs. La filla, aleshores, munta amb extraordinària habilitat, sense cel•lo ni pega, un avió amb un cos cilíndric, amb ales. Remarco l’esforç i l’enginy que té per comunicar-se i que també els demana un esforç important per entendre-la, per apropar-se al sofriment que tragina. Quan és l’hora d’anar-se’n li costa plegar i amb un trosset de paper fa ràpidament un acordió i diu a la mare “oi que és petit? mira que fa!” i l’estira.
És el problema: Els pares només volen certeses i no poden adonar-se no només que és una nena petita que pateix sinó que els necessita per anar desplegant totes les seves vivències i potencialitats.
Cal anar fent de testimoni de tot allò que no es veu, del que costa tant d’apreciar, de tot el que no es vol veure. La tasca és difícil perquè els pares estan molt enrocats en la seva positura, tenen un supòsit molt prefixat, volen una filla que cregui, que obeeixi, que no els qüestioni; en definitiva que no els qüestioni amb les seves necessitats afectives. La filla, sortosament, no afluixa en els seus esforços per expressar les necessitats d’acolliment, de ser acceptada tal i com és, de sentir que li cal una llar càlida i acollidora, que li donin seguretat davant les pors, que no hagi de viure penjada d’un fil, que no malentenguin les queixes que es tradueixen en un comportament de rebuig que només són la mostra del rebuig que ella tragina.
Tot amb tot hi ha canvis, van tenint dies més bons, desapareix l’encopresi i explicita que veu la mare maca. No em detindré a descriure les vicissituds del procés però sí que vull explicar un fet per tal de remarcar les dificultats d’establir una entesa. Un dia els pares tornen a insistir amb els problemes del dormir. Els encaro de nou amb les pors, les pors que la remouen però ho neguen, no en té de por. Llavors li pregunto a la noia què li sembla i tot seguit comença a enumerar una sèrie de personatges que li fan por, en diu ben bé més d’una quinzena. Els plantejo als pares si ells serien capaços de dormir tranquils amb tota aquesta companyia perquè deu ser impossible.
Alguna cosa els arriba perquè ben aviat cedeix l’enuresi nocturna. Passen uns dies de més tranquil•litat que malauradament dura poc ja que després de les vacances de Setmana Santa les relacions es tornen a tòrcer de forma poc explicable. A casa reprèn els insults i el pare sentencia que “no pot ser, no ho aguanto, hi ha d’haver un límit”. Vol que ens veiem més espaiadament.
Tots plegats van decantant-se i caient en una espiral d’excitació i els pares recauen en l’agressivitat. La noia comença a insistir que són sords, que s’han tornat vells i ho va descrivint amb la mare. Tornen els insults de puta i malparida i l’acusa de mentidera.
Vaig tenint la impressió d’haver tocat sostre, que realment els pares no poden fer-hi més i em van avisant que la parella perilla. Em decanto, aleshores, per recomanar un ajut per la filla la qual cosa és lògicament acceptada. Arriben així les vacances d’estiu, s’han posat en contacte amb el terapeuta i quedem d’anar-nos veient tots plegats més espaiadament.
Quan ens retrobem els pares parlen de l’estiu com si res i reprenen les queixes pels insults i és la nena la que m’ha d’informar que la mare està embarassada. Expliquen, llavors, una mica a contracor que han estat seguint uns tractaments mèdics per aconseguir-ho. Estan molt contents i no veuen que això sigui cap problema, consideren que la filla ho ha rebut bé. Simultàniament la nena fa un joc en què un fetus es mor i el pare també. Els pares conclouen que no cal que ens veiem més.
Vaig sentir molta frustració sobretot per l’engany i l’ocultació amb una barrija-barreja de ràbia i d’impotència. També amb molta pena per la nena; no s’ho mereixia. S’entenia, llavors, tota la reculada perquè coincidia amb el temps de l’embaràs. Per què tanta ocultació? Per què tanta mentida? Més asserenat vaig creure que havia de reflexionar què era allò que els pares no van poder suportar, que no van poder veure. Vaig creure que calia tornar a repensar en la selva: què era el pas barrat de la selva. La selva d’on va ser rescatada però que continuava sent una realitat present perquè n’havia conformat els seus orígens. És evident que la història no comença al moment del rescat sinó que cal poder mirar, cal poder saber de l’entramat de la selva. Tal com ho expressa Salvador Espriu al “Final del laberint” l’obra poètica en què reflexiona sobre el dol:

com m’encercla el bosc!
Amaga’m dels arbres
de la meva por.

El bosc, la selva, és un conglomerat de vivències però que no s’ha de considerar només en el seu conjunt sinó que cal dilucidar quina entitat configura cada arbre el qual esdevé un topant, un possible referent. Cada arbre ens pot oferir una pista d’on han arrelat les pors, el gruix de la incomprensió, la gran quantitat de ràbia, totes les ramificacions de l’exclusió, del rebuig, de les culpes. El bosc esdevé una metàfora, és l’expressió de la vivència d’allò no-humà. Només si fem un gran treball de comprensió potser aleshores podrem acostar-nos a la por incommensurable d’estar perdut perquè cap arbre no pot ser una fita per a orientar-se sinó a l’inrevés: la vida al bosc serà un continu retopar d’un arbre a l’altre sense solució de continuïtat, restar a la selva és ser vulnerable. L’única possibilitat per sobreviure és ser trobat.
De bon començament ser rescatat dóna tranquil•litat però no és mai suficient. Estar perduda implica el desig de ser trobada, però ara sabem que a més de ser trobada li cal ser reconeguda amb tota la seva realitat, que inclou tot el farcell de les seves carències i les seves pors. En canvi es troba amb uns pares que, per la ceguesa de no veure les necessitats de l’Altre, les desfiguren a través de l’obediència a les normes. Volen que la nena no els trasbalsi el seu ordre i ho imposen a una criatura que està profundament trasbalsada. La topada es fa inevitable i el sofriment també. La nena, en la mesura que pot, llança cables, aporta pistes, amb el desig de ser entesa. La filla és algú que té una “resta” com dèiem abans, prou consistent. Crec que fa realment tot el que pot.
Kafka, en un dels seus aforismes, deia que “l’home no pot viure sense tenir una confiança permanent en alguna cosa indestructible en ell mateix, per bé que és possible que tant l’element indestructible com la confiança li restin sempre ocultes”. És una gran intuïció, descriu amb encert el nucli del nostre problema i planteja en conseqüència la recerca a fer: cal trobar la manera de poder fer assequible tot allò d’indestructible que resta ocult.
La filla sense ser-ne conscient manté la confiança, que allò que la neguiteja per dintre és un valor humà i amb el seu capteniment el defensa aquest valor, evidentment, a la seva manera. Amb tot el problema és que aquesta confiança és vista pels pares com una obstinació. Els pares ho consideren, per tant, com un obstacle i no són capaços d’apreciar, de rescatar de la selva aquests valors indestructibles. Quan se’ls hi mostra poden, en tot cas, fer una acceptació racional però no arriben a realitzar un aprenentatge emocional, a fer un canvi emocional.
Quina és la funció del terapeuta en aquest acompanyament? Hem de poder assumir la tasca del testimoniatge. A partir de la “resta”, de tot allò d’indestructible que porta la criatura cal poder-ho anar manifestant o sia posant-ho de manifest, fer-ho comprensible. Cal fer-ho amb coratge; tal com ens recorda Salvador Espriu:

I diuen els meus llavis
nascuts del coratge, del compassiu somriure,
obrint-me finalment l’únic pas de sortida,
unes poques, fràgils, clares paraules de cançó.

Per tal de poder dir, és necessari per tant conjuminar una aptitud materna, la compassió i una de paterna, el coratge; justament la compenetració d’ambdues és el que fa possible dir unes poques però clares paraules, que el poeta en remarca que sempre són fràgils. Que arribin a ser una cançó, a conformar un tot harmònic ja demana posseir molt d’art. L’acolliment amb la compassió i el coratge són valors que incorporem en la nostra formació i l’experiència professional però tot i així no és suficient, cal que el nostre testimoniatge tingui el pes de l’autoritat personal. Per afrontar el sofriment subjacent al desemparament cal apropar-s’hi amb coratge i compassió i també amb autoritat.
“Estimar vol dir estar decidit a compartir i fusionar dues biografies” ens deia Bauman, que circumscriu el sentit de l’estimació a partir d’un compromís a realitzar una labor bàsica, la de fusionar dues vides i que, per tant, implica ambdues bandes. Si observem la família veiem que hi manca aquest objectiu. El propi Bauman ho amplifica després: “l’amor…és una altra manera d’anomenar l’impuls creatiu”. Fer una adopció és comprometre’s a crear una nova entitat la qual cosa comporta ser capaç de modificar els supòsits propis i també poder assumir els riscos de fer front al desconegut. Els pares al•ludits, però, volen seguretat. Per què? Constatem en les trobades el gran temor a afrontar el sofriment: l’anomenen i volen sortir per cames. “Hem perdut autoritat”, es lamenten, però és cert o no? Potser allò que els empeny a la fugida és el temor a observar-se i haver de constatar precisament la manca d’una autoritat, de l’autoritat genuïna. La filla reclama des del seu sofriment reclòs una actitud prou oberta i receptiva que permeti perfilar un àmbit en què uns i altres puguin iniciar un procés creatiu nou.
Un conte de José Luís Borges pot ser una pedra de toc. En “La busca de Averroes” ens narra com Averrois, que és musulmà, vol traduir la Poètica d’Aristòtil (que cal aclarir per qui no ho recordi o no l’hagi llegit que en el conte es vol diferenciar la comèdia de la tragèdia) però que l’autor ho vol descriure només dins els paràmetres culturals de l’Islam la qual cosa li resulta totalment impossible perquè desconeixen el significat de la tragèdia i de la comèdia, no disposaven d’aquests referents. També els pares que adopten han de poder sortir de la seva pròpia i única visió per obrir-se a una altra cultura, la de l’infant adoptat. Per tant, han de reconèixer les seves pròpies mancances perquè només així podran tenir accés al dolor reclòs de l’infant pel seu desemparament.Deia Jean Amery, que també havia estat empresonat en un camp: “El passat passat està. Aquesta expressió és tan verdadera com contrària a la moral i a l’esperit…L’home moral exigeix la suspensió del temps…la remissió i l’oblit provocats per una pressió social són immorals”
Davant del patiment que provoca l’abandó cal establir una base ferma per garantir el bon emparament. La base ha d’estar conformada pel compromís de justícia envers el desvalgut. El compromís és assumir una tasca reparadora i per tant la labor estarà centrada inexorablement en les necessitats de l’Altre (en majúscula com ho escriu Emmanuel Levinas), centrada en la seva història, en les seves disrupcions, amb entendre el seu present sense la pressió de l’oblit, en l’esforç de comprendre qui és, quina és la seva història, el seu entramat vital. El coneixement demana l’esforç per reconèixer la seva identitat, petita, fràgil, fragmentada, la “resta” de què hem parlat.
El compromís inclou l’actitud de deixar-se interpel•lar pel que hi ha de desconegut a fi de no només suportar-ho sinó per donar-li cabuda dins nostre. El compromís és estar implicat per saber del dolor de l’infant desemparat, de les seves carències, per tant, és un compromís per repara-lo, per responsabilitat. Sí, per responsabilitat. La responsabilitat davant d’una criatura abandonada sempre és la responsabilitat de l’adult. L’ètica és responsabilitat.
En l’adopció el compromís s’estableix en una relació desigual, que va de l’adult a l’infant i que per tant s’estableix una relació de dissimetria que en l’ètica vol dir que s’ha de cedir el primer lloc a l’altre. L’Altre és prioritari.
Per contra en la família que estem parlant es plantejava com si fos una qüestió de drets en paral•lel, per exemple a l’hora de dormir reduir-ho a un conflicte entre dos drets, en comptes de poder valorar-ho com una necessitat preferent en una relació dissimètrica en la qual l’ansietat i la por de la filla havien de merèixer una atenció preferent.
La parella, però, tal com es va constatar posteriorment, tenia “altres” prioritats, la de fer un fill natural. Tenien, per tant, un altre diguem-ne “compromís”, o sia un desig ocult. Deu ser un dels motius que els portà a intentar reduir l’impacte de la selva i l’ actitud d’evitació els va abocar a quedar immersos en una altra selva, en la confusió, on inexorablement impera l’agressió i la llei del més fort. Aquest tancament no els va permetre moure’s en un altre àmbit, el de l’ètica d’adult en què en comptes de prioritzar el “meu” dret havien de donar preferència als drets de la filla i que en conseqüència allò que esdevé prioritari són els “meus deures”. Els pares no ho podien fer perquè no posseïen una bona autoritat genuïna.
Fent un capmàs, però, no seria just posar l’accent només en els aspectes de les mancances la qual cosa pot donar una imatge esbiaixada ja que fóra negar, malgrat totes les limitacions, l’esforç que van fer els pares i que la filla se n’ha pogut beneficiar. També és una realitat que la van seguir portant al terapeuta amb els seus estira i arronsa. La noia va poder integrar força bé el nouvingut a la família.
El que podem apreciar és que als pares els va faltar el que els clàssics llatins anomenaven la “pietas”, que no és evidentment la pietat tal com l’entenem ara. Allò que caracteritza la “pietas” és la responsabilitat de continuar la cadena civilitzadora en contra, a voltes, de les demandes del present, del dia a dia. La “pietas”, que va ser exemplificada per vicissituds de l’heroi troià Eneas, és la personificació del respecte, la fidelitat als déus, a la pàtria, a la família, però especialment als pares. També en la nostra tasca terapèutica tenim la responsabilitat de ser testimonis dels dols pels lligams perduts per tal que els nous pares vetllin per la continuïtat dels vincles parentals biològics i els adoptius, que no defalleixin en la responsabilitat de la tasca civilitzadora. L’elecció adoptiva en llibertat esdevé un lligam per sempre ja que la llibertat, per ètica, està subjecta a la veritat i la justícia.